M’agradaria ser oroneta per poder volar com ho fa el vent al carrer.

Me duele descubrir la otra parte del amor, la parte de la decepción, del sufrimiento, del miedo… después de muchos meses de autoengaños me doy cuenta del hecho que más me aterroriza es verdad. 

Durante toda nuestra existencia hemos conocido gente,  unos han entrado, otros han salido y otros han permanecido dentro de nuestro corazón.  Hay algunos que nos han hecho llorar, otros que nos han dejado un vacio que nadie ha sido capaz de llenar y otros que han sido capaces de ganar su espacio en los que otros han estado años.

Mi medio, este mar y venir de gentes. Tal vez despedirme de algunos para dejar entrar a otros. Miedo a volver a querer, a tener mariposas en el estomago, a tener otros mejores amigos…

Miedo a que un día no tener a los que quiero.

Miedo a derrumbar mis muros

Eu teño moito frío y no teño ganas de pensar

Tinc una barreja de sentiments, alegria, por, pena, emoció...  Aquest és el últim any d’una vida organitzada, sense quasi preocupacions i el inici d’una nova en que no hi ha cap pla de futur.

Per una part m’agrada saber que no sé res del que pesarà amb mi durant els pròxims mesos, per altra, tinc pena de d’abandonar eixa vida.  

Una nova era que  me fa il·lusió començar. Al meu cap ronden idees del que m’agradaria fer i ser. Potser la meua por és no aconseguir el que vull.  Però tinc vint anys i molt pel que lluitar i la experiència m’ha demostrat que lo important es el viatge i no el final.  He aprés moltes coses durant aquestos anys i encara en queden.

Al fin y al cabo, somos lo que hacemos para cambiar lo que somos.

              Eduardo Galeano                   

Avui 25 de novembre és el dia per la lluita contra la violència de gènere. Un dia en que es consciencia de que maltractar a una persona esta malament. Realment no m’agraden aquest dies perquè pareix que els altres no importen. Tots deurien de ser  el dia de la lliuta contra la violencia de genere ja  que és un fet que apareix cada dos per tres en els telenotícies. Milers de dones mortes a causa dels rols d’aquesta societat, una societat en la que encara es creu que l’home és superior que la dona.  Una societat injusta. Per què, quantes dones ocupen un alt càrrec directiu? O quantes dones s’han vist en la obligació de deixar el seu lloc per treball perquè no poden compaginar-ho amb la vida familiar? –això si no les han despatxat abans- .

I en casa, qui te germans i germanes, a qui li tocava llevar la taula o  fer les tasques? A la germana, com si els homes no pogueren fer-ho.  Fins que no canvien els rols en  les families, no canviaran al carrer. El més important és l’educació, des de menuts ensenyar en igualtat de condicions, a tindre les mateixes oportunitats. Així mateix cal que els models (el pares, iaios...)també ho façen, ja que no es pot dir a un infant que faça una cosa si un mateix no ho fa.

A casa meua els meus pares sempre s’han respectat i s’han estimat, han intentat ajudar-se en les tasques de la llar encara que ha sigut la meua mare la que s’ha encarrega de quasi tot. De fer dinars, sopars, ficar rentadores, portar-mos a escola, al metge... Però no me queixe per part del meu pare, a la primera que la meua mare li ha demanat que participara ho ha fet sense problemes, l’únic problema que cal que liu demanes.  Però ambdós han desitjat que les seues filles pugen ser independents, que es valguen per elles mateixes i que fasen el que vulguen  i que amb elles es trenquen els rols que durant la seua educació han tingut d’asumir.

Quan acabarà la violència de gènere? Quan tots canviem.

Les coses més petites son les que més importància tenen.

Avui al diari EL PAIS  incloïa una revista de joguets, no he pogut resistir veure-la mentre recordava quan era petita i escrivia la carta al  Pare Noel i demanava els Nenucos, les barbis, la cuineta, la maquina de cosir, el cap per a fer monyos, el set de netejadora, el set de princesa....

Quan era menuda no sabia els valor que transmetien eixos joguets.  Simplement servien per a ser com la mami.  Per a mi ser com la mare no es un problema, el problema es com ens ho enfoquen des de menudets.

Per exemple els joguets per a nanes son:

·         La kitty en el centro comercial

·         El set de limpiadora (para limpiar como mama)  

·         La cocinita

·         La barbi

·         Los  nenucos

És a dir, valors com a ser ama de casa, servicial al home, sense dret a pensar, o bueno si, a pensar quin conjuntet de roba et poses o que quina tarta fas.

I per als nanos:

·         Accion man

·         Formula I

·         Cotxes

·         Jocs de guerra

Valors super importants per al futur com la violència, competició....

No crec que el joguet en si  estiga mal, simplement com esta enfocat. Deuria de ser per als dos sexes,  els nens també seran pares,  cuinaran, netejaran, planxaran  i treballaran.

Les dones hem avançat molt amb aspectes relacionats amb la igualtat de gènere. Però encara ens queden molts murs per destruir, un aquest. Cal destruir els estereotips que ens inculquen des de menuts i que desgraciadament es segueixen transmeten a les noves generacions.

Sahara

Hoy no entiendo muchas cosas…

Nicolás Avellaneda, pronunció "Los pueblos que olvidan su historia están condenados a repetirla”.  Y yo me pregunto, ¿Por qué la olvidamos?

Por olvidar pasa lo que pasa.  Hoy en todos los medios de comunicación aparecen noticias del Sahara,  niños asesinados en las calles, dolor, llanto, miedo…

Los olvidamos durante años, su lucha nunca ha salido a la luz, muchos de ellos salieron huyendo en patera porque todo lo que podían encontrar sería mejor que lo que estaban viviendo- y aun hay gente masoca que cree que vienen por gusto-. Pocos y pocas son las personas que se han preocupado por ellos.

Pero lo que no entiendo es cómo pueden existir unos Derechos Universales y no aplicarse, cito algunos:

Artículo 1.

·         Todos los seres humanos nacen libres e iguales en dignidad y derechos y, dotados como están de razón y conciencia, deben comportarse fraternalmente los unos con los otros.

¿Donde está la fraternalidad?

Artículo 2.

•         Toda persona tiene todos los derechos y libertades proclamados en esta Declaración, sin distinción alguna de raza, color, sexo, idioma, religión, opinión política o de cualquier otra índole, origen nacional o social, posición económica, nacimiento o cualquier otra condición.
•  Además, no se hará distinción alguna fundada en la condición política, jurídica o internacional del país o territorio de cuya jurisdicción dependa una persona, tanto si se trata de un país independiente, como de un territorio bajo administración fiduciaria, no autónomo o sometido a cualquier otra limitación de soberanía.

Artículo 3.

•        Todo individuo tiene derecho a la vida, a la libertad y a la seguridad de su persona.

¿Derecho a la vida a la libertad y a la seguridad?

Artículo 5.

•       Nadie será sometido a torturas ni a penas o tratos crueles, inhumanos o degradantes.

¿Y la gente que aparece muerta?

Artículo 28.

•        Toda persona tiene derecho a que se establezca un orden social e internacional en el que los derechos y libertades proclamados en esta Declaración se hagan plenamente efectivos.

Atentar contra los Derechos Humanos es o debería de ser un delito.

¿Por qué nadie hace nada contra las personas que se limpian el culo con ellos?

 Me da la impresión que todo el mundo habla de la enfermad pero nadie como curarla.  

Me quedo sin palabras, si aliento al pensar que todos los derechos que tenemos son simples líneas escritas en una hoja y que nada puede asegúranoslos.

Aquí termino, con los ojos llenos de lágrimas al observar este mundo de animales avariciosos, egoístas, crueles y sin valores.

http://www.es.amnesty.org/actua/acciones/sahara-investigacion-justicia/

Si no ho veig es perquè no existeix

Ahir en els curs varen vindre uns pares d’una xiqueta sorda de dos anys. Ens explicaren la seua experiència, pel que havien passat i els que els queda. La mare ens va contar una anècdota molt graciosa però que a la vegada és tan comú en tots els humans... La cosa es que quan li reneguen es lleva l’implante coclear –aparell que serveix per a que les persones amb sordera profunda pugen escolar- i es tapa els ulls en les mans, així ni sent ni veu i per molt que li renegen ella no s’entera.  

Per a una nena de dos anyets es molt graciós, però no ho es quan ho fem de majorets ja que encara ens tapem els ulls quan vejem coses que no volem vore i es fem els sords quan escoltem coses que no som del nostre agrado. Un exemple, el Sahara...

Ens hem tornat boigos?

Demà ve el Papa a Santiago de Compostela  amb l’excusa que  li fa molta il·lusió vindre a la capital del pelegrinatge,  és un acte de fe.

Ho trobe tant trist com manipulen la informació, aquest “home” cobrarà per minut més de 13000 euros (13.333 euros por cada minuto que pase Benedicto XVI en España)¹ i quasi tots aquest diners de fons públics. A Santiago estarà més o menys unes vuit hores – almenys treballa un jornal- si calculem per hora son 799.980 euros i les vuit hores resulten a 6399840 euros (No se si els calculs estaran be) però en pareix una barbaritat, el cobra ell per un minut lo que cobra un treballador en España en un any.  Però el pitjor de tot, es que van proclamant que son solidaris, que ajuden als demes.... i acaben sent els mes rics de tot el món.

Ja podien fer com anys enrere i actuar on realment esta el problema, tant l’esglèsia com el Estat, perquè quanta gent dormirà en el carrer aquest hivern? Quanta gent no tindrà ni per a menjar? Quanta gent se li acabarà el paro?

Quans  nens es moriran de fam? O quanta gent es morirà a països en procés de desenvolupament de Sida, perquè gent com aquest home prohibeix els preservatius?

No critique a tota la església perquè en un temps ja llunya van fer coses pel be de la gent, acollien a orfes, a persones discapacitades, ancians, feien cooperació...  Malgrat que ho feien per manipular a la gent (menos mal que sempre hi havia algu com Milani o Antoni LLidó).

Però almenys en un moment o altre treballaren per ajudar a les persones que no tenien cap mitja per a viure.  Ara i per sort es l’Estat i moltes persones que treballem en educació social el que fem el paper d’asistencialista i a demés de orientadors, guies de vida...  L’ església ja no hi fa res, perquè no accepta els nous mètodes pedagògics i els nous tipus de vida. ( Em referís a la manera de educar, estimar..)

Que deixen de una vegada de dir que son solidaris, justos perquè no ho son, si ho foren i sobretot la persona que ve, no viuria entre obres de art de valor incalculable, rodejat de or i fortunes. No li importaria els diners, li importaria les persones. Si el vaticà vengerà tot el que té el nivell de pobresa baixaria en gran percentatge.

Señor baixa dels nuvols i mira el món el que vivim. Realment es bonic la diferencia que hi ha entre uns i altres?

En una part hi ha gent que es mor per menjar i en l’altra part per no poder. Ja es hora que anem fent alguna coseta!

I ja passé de dir res de l’Estat, perque es gaste els diners en una persona i que els altres estiguen a dos ciris, te delit!

₁http://www.franjadigital.com/page.jsp?noticia=28510

I més preguntes

Hui he començat un curs de llenguatge de signes.  La metgessa ens ha estat pegat la tabarra explicant-nos l’anatomia del oït (ni si imagineu tot lo que tenim al nostre cos) i l’únic que pensava era com pensaven el sords (sobretot els que mai han escoltat), i me costa comprendreu.

Crec que és impossible posar-se en el lloc de una persona sorda, simplement perquè el seu cervell tindrà una altra forma de funcionar, una altra forma de interpretar la realitat.  Jo quan pense ho faig en paraules, tinc una veu interior però ells, com ho fan?

El llenguatge de signes s’ha convertit en la ferramenta de comunicació per a eixes persones. Però crec que ho normalitzem tot, ho portem tot cap al nostre punt de vista com si lo nostre fora lo correcte. Però i ells? Com interpreten la realitat? I no es igual de valida que la de una altra persona que gaudeix de tots els sentits?

Tot açò en fa pensar més i més i em  qüestione per què ens empenyem en tindre una sola forma de pensar, una sola cultura, idioma, per què no  gaudim de el que tenim...  de per què no acceptem la diversitat i ens aferrem a la unitat com si es tractara d’alguna cosa bona.

Hem de saber apreciar als altres, aprendre a vore les coses de diferent color. Mai en podrem ficar en el lloc del altre però ens podrem fer una lleugera idea de que el món pot ser com l’arc de Sant Martí.

 http://www.youtube.com/watch?v=Me4gBn3sb48

No hi ha canvi sense evolució

Durant la historia de la humanitat han existit diferent tipus de societats. Aquestes han estat sotmeses als diferents factors que han condicionat la manera de viure de cada civilització.

Des de el paleolític fins avui hem evolucionat cap un estil de vida  de comoditat i amb això i desgraciadament de conformitat.

Ens hem acostumat a una vida simple, sense complicacions, per exemple, ja no ens fa falta ni que cuinem, ficat una taper en el microones 2 minuts podem tenir un menjar.

Vivim despresa i no se ni per a què. Creguem que tot el que fem té sentit i sempre  ho fem pensant  en el futur. Però jo me pregunte, quin futur? Un futur en el que les desigualtats socials es noten més, on els més rics seran més risc mentre que els pobres encara ho seran més?  

Ens creguem millors que les civilizacions anteriors, però no ho som.  Tots som concients de les desigualtats socials existens al món, dins del territori d’on vivim i les dels països en procés de desenvolupament.  Som capaços de ficar-nos tristos quan vejem a un xiquet del tercer món morint-se per no poder ficar-se res a la boca però no som capaços de dir ja prou, perquè això suposaria pedre la nostra comoditat. Ens conformen en el que hi ha, pensant que no podem fer res. Però que passa en les tonelades de menjar que tiren les grans superfícies? Perquè no s’envia a les persones que ho necessiten?

Perquè en un país del benestar encara hi ha gent vivint al carrer? La constitució no nomena als seus articles que tots mereixem una vivenda digna?

I el treball? Tots tenim el dret i el deure a treballar, hi on esta??

Son massa preguntes i poques respostes.  Una de les respostes, son els diners,  això ho mou tot.

Volem canvis? Evolucionem, deixem la comoditat i la conformitat. Diguem ja prou.

Primer, una reforma dels Drets humans. Humans som tots i no podem universalitzar algo desde una perspectiva tan occidental, el sur  també existeix.  Hi ha més cultures al món.

Trenquem en el mercat. Trenquem en les desigualtats. Tots podriem viure amb les mateixes oportunitats i amb unes bones condicions de vida. No cal que uns siguen rics i altres pobres. Sols cal que sigam persones, que ens respectem, que ens ajudem, que ens estimem, que aprenguem a valorar el diferent. Conceptes que desgraciadament hem oblidat.

El futur per a mi no és tindre un conter bancari amb molts diners ni una casa a la platja i unes vacacions a algun país cultural. Futur per a mi es justícia, igualtat i amor.

 POESIA D'ANSELM TURMEDA (ELOGI DELS DINERS)

Diners de tort fan veritat,
e de jutge fan advocat;
savi fan tornar l'hom orat,
pus que d'ells haja.
Diners fan bé, diners fan mal,
diners fan l'home infernal
e fan-lo sant celestial,
segons que els usa.
Diners fan bregues e remors,
e vituperis e honors,
e fan cantar preïcadors:
Beati quorum.
Diners alegren los infants
e fan cantar los capellans
e los frares carmelitans
a les grans festes.
Diners, magres fan tornar gords,
e tornen lledesmes los bords.
Si diràs "jas" a hòmens sords,
tantost se giren.
Diners tornen los malalts sans;
moros, jueus e crestians,
lleixant a Déu e tots los sants,
diners adoren.
Diners fan vui al món lo joc,
e fan honor a molt badoc;
a qui diu "no" fan-li dir "hoc".
Vejats miracle!
Diners, doncs, vulles aplegar.
Si els pots haver no els lleixs anar;
si molts n'hauràs poràs tornar
papa de Roma.

Canviar el món, una utopia?

A tots ens agrada pensar en un món perfecte, ideal, sense injustícies...  Critiquen tot allò que nos ens agrada mentre ens refugiem a les faldes d’aquest sistema.

Sabem dir el que no ens agrada, el que no ens pareix be, però de pegar el primer pas ni parlar-ne i dels poc que ho fan tornen al lloc perquè s’adonen que no tindran el món que ells desitgen.  Avançar significa caminar cap un món desconegut.  És un error pensar que el nostre món ideal es farà realitat, simplement perquè cada u té unes preferències, circumstancies per a designar-ne un.

Tal vegada la cosa esta en preguntar-se perquè les coses són així. Investigar l’arrel del problema.

Des de la meua experiència,  l’educació és un punt important per fer d’aquest món un altre.

Hem estat tota la vida sotmesos a una educació “escolarista”, amb discursos buits de contingut però repetitius. Ens han dit el que tenim que saber, com he de saber-ho i per a que, sense deixar-nos espai per a preguntar-nos si això es el que volen saber.  La creativitat  que és una part del cervell que més podem desenvolupar en la infància, ens la maten en el sistema escolar. És l’etapa en que ens preguntem que son les coses.  Quin xiquet no ha estat de menut pegant-li  la tabarra a la seua mare en “ i per que”?. Quasi tots! Però això no es el que interessa, prefereixen matar eixa part del cervell, per a domesticar-nos , per a no crear-los problemes, per a que no ens tornem a qüestionar les coses i molt menys per a que prenguem la paraula.

Si realment volem canviar el sistema, centrem-nos en aquesta petita part de la societat, si alguna cosa es pot fer es amb ells. És hora que comencem a valorar més l’educació i les formes d’educar.

Tot canvi pot ser possible, però estarem preparats?

Ventana sobre la utopía

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

                                    Eduardo Galeano

Gafas de color

Que és la realitat?

Tots els anys la mateixa cançoneta i cada vegada una definició, és tan abstracte.

És com si cada persona portara unes ulleres amb cristals de color i sempre havera vist el món desde eixos cristals. Uns vorien més grocs, altres més rosa, altres més blau, seria impossible dir de quin color és cada cosa.

No és pot buscar una definició de la realitat perquè cada un té una visió pròpia d’ella.

Però el que mes en menja el cap, és si un dia ens poguerem llevar les ulleres  i veure el món desde una altra perpectiva, amb un altre color.  Serien capaços d’ acceptar més alternatives? Ha acceptar un nou significar del que vol dir normal, normalitat...

Deixarem un dia  de funcionar com objectes?