Hui he començat un curs de llenguatge de signes. La metgessa ens ha estat pegat la tabarra explicant-nos l’anatomia del oït (ni si imagineu tot lo que tenim al nostre cos) i l’únic que pensava era com pensaven el sords (sobretot els que mai han escoltat), i me costa comprendreu.
Crec que és impossible posar-se en el lloc de una persona sorda, simplement perquè el seu cervell tindrà una altra forma de funcionar, una altra forma de interpretar la realitat. Jo quan pense ho faig en paraules, tinc una veu interior però ells, com ho fan?
El llenguatge de signes s’ha convertit en la ferramenta de comunicació per a eixes persones. Però crec que ho normalitzem tot, ho portem tot cap al nostre punt de vista com si lo nostre fora lo correcte. Però i ells? Com interpreten la realitat? I no es igual de valida que la de una altra persona que gaudeix de tots els sentits?
Tot açò en fa pensar més i més i em qüestione per què ens empenyem en tindre una sola forma de pensar, una sola cultura, idioma, per què no gaudim de el que tenim... de per què no acceptem la diversitat i ens aferrem a la unitat com si es tractara d’alguna cosa bona.
Hem de saber apreciar als altres, aprendre a vore les coses de diferent color. Mai en podrem ficar en el lloc del altre però ens podrem fer una lleugera idea de que el món pot ser com l’arc de Sant Martí.
No hay comentarios:
Publicar un comentario