Canviar el món, una utopia?

A tots ens agrada pensar en un món perfecte, ideal, sense injustícies...  Critiquen tot allò que nos ens agrada mentre ens refugiem a les faldes d’aquest sistema.

Sabem dir el que no ens agrada, el que no ens pareix be, però de pegar el primer pas ni parlar-ne i dels poc que ho fan tornen al lloc perquè s’adonen que no tindran el món que ells desitgen.  Avançar significa caminar cap un món desconegut.  És un error pensar que el nostre món ideal es farà realitat, simplement perquè cada u té unes preferències, circumstancies per a designar-ne un.

Tal vegada la cosa esta en preguntar-se perquè les coses són així. Investigar l’arrel del problema.

Des de la meua experiència,  l’educació és un punt important per fer d’aquest món un altre.

Hem estat tota la vida sotmesos a una educació “escolarista”, amb discursos buits de contingut però repetitius. Ens han dit el que tenim que saber, com he de saber-ho i per a que, sense deixar-nos espai per a preguntar-nos si això es el que volen saber.  La creativitat  que és una part del cervell que més podem desenvolupar en la infància, ens la maten en el sistema escolar. És l’etapa en que ens preguntem que son les coses.  Quin xiquet no ha estat de menut pegant-li  la tabarra a la seua mare en “ i per que”?. Quasi tots! Però això no es el que interessa, prefereixen matar eixa part del cervell, per a domesticar-nos , per a no crear-los problemes, per a que no ens tornem a qüestionar les coses i molt menys per a que prenguem la paraula.

Si realment volem canviar el sistema, centrem-nos en aquesta petita part de la societat, si alguna cosa es pot fer es amb ells. És hora que comencem a valorar més l’educació i les formes d’educar.

Tot canvi pot ser possible, però estarem preparats?

Ventana sobre la utopía

Ella está en el horizonte -dice Fernando Birri-. Me acerco dos pasos, ella se aleja dos pasos. Camino diez pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Por mucho que yo camine, nunca la alcanzaré. ¿Para que sirve la utopía? Para eso sirve: para caminar.

                                    Eduardo Galeano